Amor de poeta
Vull cantar fins quedar-me sense aire.
Vull volar tan amunt, fins que em cremi ses ales
per caure entre ses teves cames,
sa tramuntana bufi encara amb més ràbia
i amb es zenit no sentir ses tempestes,
trobar-hi llum a ses coses honestes,
poder estimar-te sense ser perfecte
que sa vida és tendre per trobar defectes.
Passar una nit xerrant amb ets amics
sobre aquells grans moments que vàrem compartir,
mentre s’escolten onades
d’un mar maleit que brama a cop de guitarra.
Sense voler congelar cap moment,
mai no s’atura tot lo que jo sent:
un amor de poeta que estima
gelós sa roqueta amb fort sentiment.
Voler arribar a sa lluna damunt una fulla
moguda per s’aire, per sa sort.
Si sa nostra ventura no sempre perdura
que ens faci sentir un poc més forts.
Què sa nostra lluita no es ‘tura!
Però de vida només n’hi ha una,
i la vull gaudir tota sense por:
deixar-me endur per sa “locura”,
per sa màgia de s’amor.
Fer cançons contemplat un paisatge,
verd i humit com es ulls, ta mirada
fixada que atrapa fins i tot s’oratge;
de matinada donar-te un bes salvatge.
Que dir-te que t'estim no se me passi,
que res a n’aquest món no sigui fàcil.
Lluitar perquè aquest sol no me desfaci,
lluitar sense por perquè ets es meu oasi.
I s’avarícia sigui tapada
pes bé comú, per un poble que mana ara.
Fem de l’amor coordenades
i es nostro destí terres alliberades.
Sense voler congelar cap moment,
mai no s’atura tot lo que jo sent:
un amor de poeta que estima
gelós sa roqueta amb fort sentiment.
Voler arribar a sa lluna damunt una fulla
moguda per s’aire, per sa sort.
Si sa nostra ventura no sempre perdura
que ens faci sentir un poc més forts.
Què sa nostra lluita no es ‘tura!
Però de vida només n’hi ha una,
i la vull gaudir tota sense por:
deixar-me endur per sa” locura”,
per sa màgia de s’amor
