Andròmeda
Tot aquest temps ha estat tant temps
que duc senyals per tot arreu,
rau la memòria escrita a la pell.
També als meus ulls hi ha els teus ulls
però, malgrat tot, als meus hi ha llum
i tot l’amor que mai m’has donat.
Vas lligar-me a un roc,
enmig del mar,
i vas somriure.
He après a nedar contracorrent
trencar el destí
que vas voler tu per a mi.
I per no dir-te, no m’he dit.
Però de la guerra sols hi ha mort
i del perdó, en seràs sempre esclau.
Pot semblar clar, pot semblar fosc,
val més callar si no en saps més;
d’un got trencat se’n fan tants miralls…
