Ara que dorms
Ara que dorms
i que no em sents el cor dels pensaments
i que l'espai és un refugi quiet
i que el món té per cada cosa un lloc
i és de debò;
ara t'escric
i em sé capaç d'arrencar-me les pells,
deixar el mot nu, fugir lluny del paper,
quedar-me buit de tot el que cal dir
i assumir el risc
de dir l'amor
com l'arbre ferm que no vam plantar mai,
que ens trobà ell, que el vam plantar amb les mans
dels no-creients que dubten en foscors
sense lliçons,
i ja hi vam ser,
fórem l'arrel clavant l'urpa a l'infern,
el tronc segur d'aguantar sempre el pes
del pas del temps, les branques que en secret
abracen més.
Ho abracen tot.
Sobtadament ens vàrem convertir
en fulla tu, en fulla jo, i enmig
de llamps i trons, d'udols de vents i pors,
fórem l'amor.
I ara que dorms
em penso així, ben enlairats amunt
d'un cel de nit que no sap de futur.
I tant li fa, si compartim llençols
i així és un goig.
