Carter de l'hostalera
Volant pel vent sortia el capell
corrent cel enllà com fum de la xemeneia
semblava que resseguia tot ell
el camí esperançat que recorria.
Aquell senyor, cartera en mà,
canviant el traçat
esquivava la basseta
per no embrutar el calçat,
per no embrutar el calçat,
Que l’hostalera esperava
Ell pas no ho sabia
Que urgia resposta la lletra podia
Però ell ho ignorava, seguia el seu pas
La casa, al fons, era miniatura.
Camps adobats, ferum gegant
que l’acompanyava
per dur una carta
a la casa llunyana s’acostava.
Seguint la passera es descobria la casa
dalt del turó, l’arquitectura ferma,
sorprenent gòtic amb un rètol
on deia: “Hostal Migjorn”
Que l’hostalera esperava
Ell pas no ho sabia
Que urgia resposta la lletra podia
Però ell ho ignorava, seguia el seu pas
La casa, al fons, era miniatura.
Arraulit del vent en una cantonada
mirava la carta que duia per ella
entrava al vestíbul, sentia una flaire,
la truita es feia saltant la paella.
El sentit escrit tot el que deia
que l’hostalera tenia més temps
el banc li ajornava despeses pendents
podia seguir rebent clients.
Que l’hostalera esperava
Ell pas no ho sabia
Que urgia resposta la lletra podia
Però ell ho ignorava, seguia el seu pas
La casa, al fons, era miniatura.
De l’Hostal Migjorn sortia el carter
amb la gorra en mà que li dava la noia
recórrer el camí de tornada
i que ja tot fos miniatura.
Seguir el corriol baixant
drecera llunyana
esbargint-se amb el vent
el paisatge i la contrada.
el paisatge i la contrada.
“Hostal Migjorn”
Ah, ah, ah, ah
Ah, ah, ah, ah
Autor(es): Lluís Sarró
