Confessions
Obrint aquest llauna començ a cantar,
guiterra en sa mà
i es meu cap no té clar
lo que escolta.
Assegut amb intranquil·litat
veig que aquest dia s’ha acabat.
Una hora i mitja productiva,
puta vida!
Es acords desafinats,
he perdut es compàs,
he romput es mirall
que me “reflexava”:
una imatge equivocada,
ja no sóc lo que mirava,
ja no sóc lo que miràveu.
Mira:
Sóc un fantasma que fa música
amb ànima rústica
mentint-te que tu sí que
ets una tia única.
Molt de fum...
Aquesta arma engana
però és cert que encara mana una gana clara
de menjar-me ta mirada.
Una bala travessada,
una estela que fa mesos
que és pintada al cel
i un estel
que ha perdut es seu fiet rebel.
Vull tornar a volar,
vull tornar a surar,
vull tornar a estimar.
Quina llàstima!
Nadar a n’aquest mar de contradiccions,
controlar el món però no ses emocions.
Veure-ho tot borrós i fosc.
No sortir d’aquest bosc.
Després d’un mes de calma,
d’amics i companyia.
D’aixecar-me sense alarma
per a carregar bateria.
De fer tralla on trepitjava,
rebel·lies, riures.
Es doctors s’equivocaven;
s’alcohol no cura ferides.
I si un dia frises
i per jo tropisses,
per favor, m’avises.
No m’agrada molestar.
Però company, companya,
si rob massa aire,
és que t’estim amb “locura”
us necessit per a respirar.
Lo que me fa més feliç
es veure riure es altres.
Rulles devora es ulls
i dos forats a cada galta.
Te jur que un sol somriure
sa meva vida emplena.
És s’energia positiva
medicina en vena.
I no se tracta d’empatia,
jo perseguesc s’utopia
de què un dia quan jo falti
útil sia aquella companyia
que vaig compartir,
aquells moments de glòria.
De què serveix tenir doblers, ser ric,
si a poca gent li importes.
I cercant hores mortes
per poder pujar
en aquest terrat,
en aquest món de mil secrets fortificats.
On es cap fa voltes
i s’atura es temps.
Però s’escolta Barcelona
i not es sol a n’es clotell.
I amb ràbia romp sa llei.
Vull destruir tot lo vell.
No fa falta rei,
vull que me mani es cant d’aquell tímid ocell.
Vull...
M’agradaria tornar a ser Amor de Poeta
i només sóc un puto alcohòlic
vomitant dins d’aquesta llibreta.
Cert
és que aquest sol me dóna vida
i estaria tot es dia
veient es núvols passar.
Només jo i guiterra,
fugint de sa guerra.
Tancar es ulls i imaginar
tu i jo i s’oratge de la mar.
Com aquestes rimes tan fluides,
es meus sentiments.
Com aquestes cordes
desgastades,
s’esperança.
Vull recuperar un primer d’octubre,
tornar a creure amb sa gent.
Lluitar sense creure-hi
és lo que més em cansa.
Vaig pensar “seriament”
en lo que som, en lo que vull.
Retxar profundament
perquè no veia clar es futur.
M’agradaria tenir més raó
i manco tòpics d’artista.
Bo professionalment
i mantenir-me socialista.
Com aquestes quatre fulles
vaig acabant sa cançó.
Que més que una cançó
és una confessió.
Gràcies vella amiga
per fer-me vomitar.
Com tu poques persones
me saben despullar.
