Confitrap de Sant Jordi
Toc toc, ha arribat el virus amb corona,
no s’atura ni amb muralles ni amb taulas rodones.
Desde l’Alt Empordà, fins a Tarragona,
deixant desèrtics els carrers de Barcelona.
I en Jordi que no para de pensar:
“Què en serà del drac ara que estan tots confinats?”
Passaren dies a la cova sense cap menjar
i el drac cansat d’esperar, què va passar?
I va volar, va volar, volar,
inspirat per la natura i la set de llibertat.
La gespa alta als poblats, cel net i tranquilitat,
mentre en Jordi es queda a casa, el drac més lliure que mai.
I va volar, va volar, volar,
tant de temps dins a la cova, un món per explorar.
Ja no es queda amagat, recupera l’espai,
mentre en Jordi es queda a casa, el drac més lliure que mai.
Canten els ocells fora el niu,
tornen els peixets, al riu no hi ha lleixiu.
Porcs senglars per la diagonal,
neix la primavera entre l’asfalt.
I el drac es pregunta: “Què és el que ha passat?
Què fa la princesa fent zumba al terrat? “
Cau la nit, s’apaga el poblat,
la festa a la terrassa ha començat.
I va volar, va volar, volar,
escupint foc per la boca, com focs artificials.
I enmig d’aquella foscor, la gent surt als finestrals,
en Jordi es queda aplaudint, el drac més lliure que mai.
I va volar, va volar, volar,
i va trobar per la muntanya un roser amagat.
Davant de cada porta, una rosa va deixar
perquè la gent sempre ho recordi quan tot hagi passat.
Per quan tot hagi passat, yeh.
Va volar, va volar, volar. I va volar, va volar, volar.
