De tu no m'aparto ni m'allunyo
Si em pogués fer amb tot l’or que s’hi cull
no seria més alegre ni feliç.
Si a qui estima el meu cor no puc tenir,
no vull viure, ni cap altra cosa vull.
Ara, quan veig arbres i el món florir
per tot arreu, jardins i barrancs,
amb gran brogit l’aigua corre a raig
pels grans rius entre boscos arrodonits.
Com un cant el cor sent aquest esclat
que el temps renova i que a mi m’angoixa.
Quan més hi penso, més m’enfonsa,
el cor veu senyals punyents com dards.
Si em pogués fer amb tot l’or que s’hi cull
no seria més alegre ni feliç.
Si a qui estima el meu cor no puc tenir,
no vull viure, ni cap altra cosa vull.
Tant m’he submergit en pensaments obstinats
que res no em plau i el goig m’abandona.
Sense el teu rostre quan m’acarona,
se’m crema el cor, el temps m’abat.
Si em pogués fer amb tot l’or que s’hi cull
no seria més alegre ni feliç.
Si a qui estima el meu cor no puc tenir,
no vull viure, ni cap altra cosa vull.
Dia i nit, quan em vesteixo o em despullo
el teu amor em té lligat i no em perdona.
El teu cos d’amant perfecte em recorda
que de tu no m’aparto ni m’allunyo.
Dia i nit, quan em vesteixo o em despullo,
que de tu no m’aparto ni m’allunyo.
Autor(es): Anònim, Toni Xuclà
