Des del sofà
Dilluns, m’he llevat tard.
Mig croïssant a la boca i volant.
Soc jo qui t’empeny per entrar dins un metro petat.
No vius per treballar, però quan tornes ets part del sofà.
Les plantes fan pena i la nevera fa plorar.
Pregunta-li per mi, a qui et va dir que viure és existir.
Movem tot el món però no tenim dret al pastís.
Però els divendres al vespre a vegades ve ella prop del meu coixí,
i m’oblido de la merda i m’aturo.
Soc lluny d’aquest somni infeliç...
Volem tardes per dormir,
i que els vespres no siguin malsons on freguem i patim,
i a l’estiu anar a acampar a la muntanya i banyar-nos al riu.
I berenar una crep de pernil i formatge a una platja de l’Alt Empordà,
i gaudir, que ens van dir que som massa joves per patir.
