Deu d'octubre
El teu alè es va fondre amb l'aire
en un racó de Vilassar
on els rellotges funcionen a la inversa del meu,
però ningú ho veu.
És una casa d'esperança
cúmul de vides i passions,
gran oblidada de la gent que transita el present,
grandiloqüent.
Com el mar
la teva empremta va borrant.
Com la nit
que l'albada ha fet marxar.
Com el crit
que reclama llibertat.
És aquell camí que mai més trepitjaràs.
És aquell instant que no té res pel davant.
Petits instants de poesia,
un bri d'esma hi resta a dins,
records tancats en la consciència d'aquell que ha viscut
i vol marxar.
Com el gel
que es desfà en el teu gelat.
Com el crit
que reclama llibertat.
Com la nit
que l'albada ha fet marxar.
És aquell camí que mai més trepitjaràs.
És aquell instant que no té res pel davant.
Una carícia s'amplifica
i les paraules valen més.
En el jardí el sol acarona la pell que ha sentit
el pas del temps.
Com el mar
la teva empremta va borrant.
Com la nit
que l'albada ha fet marxar.
Com el crit
que reclama llibertat.
És aquell camí que mai més trepitjaràs.
És aquell instant que no té res pel davant.
I és un gos i un gat
i aquest conte s'ha acabat.
I és un gat i un gos
i aquest conte ja s'ha fos.
Autor(es): Joan Barranca
