El cabró que sóc
M’ho dius un cop, m’ho dius un altre:
“demà, mai no se sap”,
Em sorprendré a mi mateix feliç al teu costat
Escoltes cada dia les meves cançons
I dius haver arribat a una conclusió:
Erròniament creus que no puc ser tan cabró.
Si et calen altres proves, aquests precisos mots,
un altre escut, un altre mur,
i dius no tenir por,
però ser estimat no m’alçarà,
el teu optimisme ha nascut mort
et perdràs dins el meu bosc.
Mous el cap com dient no,
però t’equivoques perquè jo, jo, jo
sóc exactament un cabró,
sóc un tros de cabró.
El preu que creix cada dia,
Quants cops t’he fet plorar?
Quantes veus dins el meu cap assajant un comiat.
La teva fe s’enfonsarà al pou del meu cor,
Però el problema el tens tu, jo no.
Jo ja tinc prou feina a ser un cabró.
Et penses que em coneixes i no saps explicar
Els teus moments de tristesa amb el llums apagats,
No em justifiquis, no m’emparis,
No em perdonis, per favor:
l’amor no es compra amb amor.
Tothom qui em coneix
Diu que en el fons, sóc sensible i sóc bo,
I jo sé que sóc un cabró.
Sóc tot un cabró.
Sense perdó i sense excusa, potser fa molt de temps
Jo vaig ser feliç i lliure quan no havia de satisfer
El món, algú o escriure pàgines d’or.
Descobrir el que no tenia ho era tot,
Així vaig aprendre a no enterrar un tresor.
Un trosset d’aquell qui era, un xic d’aquell d’ahir,
Una fiblada melangiosa quan et veig patir
Et curaria, et besaria, no et deixaria dessagnar,
Si pogués alhora marxar,
Però arribat el moment,
quan és hora de triar,
Em trio a mi
i del teu mal en trec una cançó
Que parla de la nostra relació.
I es titula “El cabró que sóc”.
