El Caragol
Sempre ha estat ben amagat,
ocult dins del seu cau,
colgat per cent pedres gegants.
Sospitant dels moviments,
terratrémols d’aigua i vent
solsides que trenquen el gel.
Tots els murs sense trellat,
han anat caient qui sap,
si el destí, o és algú que ha anat bufant.
I ara va i ens trau el cap,
i mira al·lucinat,
que fora l’estaven esperant.
I s’espolsa la terra que porta als ulls,
I ara pensa: crec que ja no soc un geperut!
I s’enfila en un arbre per dir-li al món,
Que ja no és un caragol!!
S’ha trobat amb les arrels,
I li diuen: tu d’on vens?
Tan prim, sense cláixca ni cervell!
Ell contesta que no vol malviure dins d’un clot,
Vol viure allà fora amb tots!
I s’espolsa la terra que porta als ulls,
I ara pensa: crec que ja no soc un geperut!
I s’enfila en un arbre per dir-li al món,
Que ja no és un caragol!!
