El desordre que em deixes
Ja no sóc el somni que estranyaves
ni la teva música.
Aquell que pintaves sense ales
sent com àngel i cançó.
Sense mi, racons que no hi tenies,
un grapat de tremolors.
Sense tu, les meves pors i els dies
d’abraçades d’un munt de colors.
No vinc d’un gran passat desert.
Ja no ric si trobar-vos a faltar
fos etern sempre.
Abans que tu, la vida era un sol acord.
Com ser platja de somnis i gent
que no saben res ni pregunten per mi?
Com dir-te que el temps és hivern?
Vull ser estrofa de nit i vers del matí.
Quan et podré veure si els records
diuen que ja tenen destí?
Ja no sóc aquella medicina
d’un contracte familiar.
Ni tampoc vaixell a la deriva
ni raó d’un lacrimal.
Sense mi, jo no era el teu problema
ni una falsa eternitat.
Sense tu, una vida sencera
llarga i plena de felicitat.
No canto sense la mirada
del millor somriure del passat,
un humil poema.
Abans que jo, les hores eren un sol acord.
Autor(es): Javier Gil, Pemi Rovirosa
