Els moments perfectes
Les ones que trenquen la forma dels arbres, les aigües que espurnegen.
El cel és un quadre, la vida un miracle que cada dia sorprèn.
I no hi ha res que m’agrade més que amb els dits solcar la teua pell.
L’estiu m’intoxica amb unes experiències que sempre vull repetir.
La tardor m’encisa, l’hivern és un miratge, la primavera un desig.
I no hi ha res que m’agrade més que amb els dits solcar la teua pell.
Però és el temps, que mai no podré aturar, ja ho sé.
Maleït temps, que s’escapa de les mans, ja ho veus :
els moments perfectes se’ van, mai no pots fer-los quedar.
A mi no em costa plorar i quan recorde tots els bons dies que em passat i no em pogut fer durar, no puc deixar-me d’emocionar.
Passa un avió pel cel i deixa un rastre que la llum del sol va i tiny.
L’aire s’ompli del perfum d’unes fragàncies que m’alteren els sentits.
I no hi ha res que m’agrade més que amb els dits solcar la teua pell.
Però és el temps, que mai no podré aturar, ja ho sé.
Maleït temps, que s’escapa de les mans, ja ho veus :
els moments perfectes se’ van, mai no pots fer-los quedar.
A mi no em costa plorar i quan recorde tots els bons dies que em passat i no em pogut fer durar, no puc deixar-me d’emocionar.
Autor(es): Òscar Briz
