Jo ho tot ho perdo
Jo que tot ho perdo
–les claus, les ulleres,
el riure i l’aplom–,
a tu sempre et trobo
i no em cal buscar-te
per saber qui som.
Jo que tot ho espero
–els matins, els canvis,
i un nou temps de pau–,
a tu no em cal fer-ho,
a tu no em cal fer-ho;
vius amb mi al meu cau.
Jo que tot ho dubto
–si podré, si ajuda,
si en sabré, si és cert...–,
Tu ets per a mi, evidència,
una mostra ferma,
un dogma de fe.
Jo que tot ho lluito
–la pau, el dia a dia,
els somnis, els déus...–,
en tu les espases,
en tu les espases
em cauen als peus.
Compartim sang i ossos.
Respirem plegats.
No ens cal posar i treure.
Ens portem posats.
Ja no hi ha distàncies
entre el meu i el teu.
Ja no calen cartes,
sobres, ni segells.
Sols ens cal passar-nos
les mans pels cabells.
I al final del dia
reposem tots dos
en un llit de llavis,
de records i olors.
Ens tapen silencis
que s’han fet llençols.
Fins i tot s’atura
la tensió entre els pols
Autor(es): Montse Fleck, Isabel Vinardell
