La calma de la mar
Quan jo en tenia pocs anys
el pare em duia a la barca
i em deia : quan siguis gran,
no et fiïs mai de la calma !
Bufa, ventet de garbí,
vent en popa i mar bonança ;
anirem cap a llevant,
fins a la ratlla de França.
He estat un home valent
i no he girat mai la cara
quan he sentit a la pell
l’urpa de la torbonada.
Bufa, ventet de garbí ...
Mes, ai, avui que sóc vell
i ja no em llevo a trenc d’alba,
compto les hores despert
i em fa basarda la calma.
Bufa, ventet de garbí ...
