Les onze i cinquanta-nou
De viatge cap a un món incert
Un futur de plàstic
Un somriure que se’n va amb tu
Era tard i ja no estàs
Era tard per a parlar i ja no estàs
perquè tot el que pensaves què jo algun dia seria
s’ha caigut a trossos davant teu
Com l’allau que ho tapa tot
¿Quantes voltes m’he caigut i ningú em trau?
No sé qui soc
Quan vens tu em traus
No saps qui soc
D’on ve la por?
Veig que arriba l’hora de nadar i deixar-te enrere
No vas aconseguir entendre’m mai
per això la teua por
Si m’arrastre cap a tu se’m perd el nord
Era tard per mastegar més nucs
Dona un pas enrere
Una cara que desperta
quan tanque els ulls i et veig caient
I, de sobte, tornes tu i ho trenques tot
No sé qui soc
Quan vens tu em traus
No saps qui soc
D’on ve la por?
