Llevantina
Una donzella de la Costa de Llevant,
a l'abrandar-se la llum clara en l'horitzó,
sentia en somnis les paraules de l'amant
que va deixar-la sola i trista en el dolor.
Ai ! on és el meu amor,
que no el tinc en la mirada ?
Què n'ha fet del jurament
i l’encís de ses paraules ?
Ai, amor, perquè has fugit de mi !
Confia en les paraules que jo dic,
li deia l'estimat encès d'amor,
el mon el veig amb tu molt més bonic,
molt més bonic,
et vull, aïmada, vora el cor !
Escolta, bonica :
tu ets la donzelleta més amada.
Escolta, bonica :
tu no seràs de mi mai oblidada.
No oblidis tu, no oblidis tu,
l'amor més constant.
No oblidis tu, no oblidis tu,
l'amor pur i sant.
Llevantina ! Llevantina !
jo et seré sempre fidel
i als teus ulls veuràs un cel,
revivint el goig i la pau divina.
Llevantina enamorada
resta trista i tota sola
perquè es veu abandonada
de l'amant i es desconsola.
I vençuda d'enyorança,
per calmar el seu sofrir,
prefereix, sense esperança,
morir !
Autor(es): Ramon Ribero/ Joan Serracant, Vicenç Bou
