Muntanyes
Mentre la tarda es fa fosca, arribo a la font de l’aigua gelada,
en faig un glop generós. Assegut de genolls, m’esquitxo la cara.
I un esglai m’ha sorprès, la terra m’ha pres, i ara em dic muntanya:
ja no m’estic sota els pins, me’n vaig ben endins. Soc l’herba i l’albada.
Soc tota de pedra i roca, en tan sols un glop.
Vull ser d’on m’acabo, d’on són les gavines, de sal i tresors.
Vull arrossegar-te i pintar-te dibuixos
en platges tranquil·les si bufa el Mestral,
i viure dels núvols el gel i la pluja,
que m’omple i em rega per fer-me vibrar.
I pintar reflexes quan surti la lluna
que també em fa créixer i brillar com el sol.
Soc el cementiri de les injustícies, frontera dels somnis dels dies millors.
I ara t’imagines ser jo tot el dia i veure els estels.
El cel i terra, mentre el sol llampega, carícies del vent.
Saber que l’horitzó és mentida, després hi ha més vida, és cosa de gent
que creu que la terra florida, el mar i la vida és seva i dels seus.
Soc tota de pedra i roca, i en tan sols un glop...
Vull arrossegar-te i pintar-te dibuixos
en platges tranquil·les si bufa el Mestral.
i viure dels núvols el gel i la pluja,
que m’omple i em rega per fer-me vibrar.
I pintar reflexes quan surti la lluna
que també em fa créixer i brillar com el sol.
Soc el cementiri de les injustícies, frontera dels somnis dels dies millors.
