Muntanyes regalades/ Eth Balhano de Salardú
Muntanyes regalades
son les del Canigó,
que tot l'istiu floreixen
primavera i tardor.
Jo que no l'aimo gaire,
jo que no l'aimo, no.
Jo que no l'aimo gaire,
la vida del pastor.
El pare m'ha casada,
m'ha donada a un pastor.
Ell se'n va a la muntanya,
jo em quedo al Rosselló.
Ell beu de l'aigua clara,
jo bec vi del millor;
ell dorm damunt la palla,
jo en llençols de cotó.
Ell menja pa moreno,
jo en menjo del flecó;
ell cull brotets de menta,
jo floretes d'olor.
Diden qu'em prengues, qu'em prengues,
diden qu'em prengues era man.
Diden qu'em dèishes, qu'em dèishes,
diden qu'em dèishes estar.
Trum-lai-ra, trum-lai-ra la-ra
Trum-lai-ra, trum-lai-ra-ra.
Diuen que em prenguis que em prenguis,
diuen que em prenguis la mà.
Diuen que em deixis que em deixis,
diuen que em deixis estar.
Auetz era cara picada
com eth cèu ei estelat,
en cada pic ua ròsa
cuelhuda deth mes de mai.
Autor(es): Popular
