Protocol de Kyoto (la Yuki)
Mentre sobrevola l’Himàlaia, repassa amb veu baixa, les cançons de son pare.
Ja és de nit a Tòquio i ningú ve, però guarda en un paper la seva nova adreça.
Truca a casa per dir que està bé, que no entén els cartells, però no es preocupa
massa.
Que l’apartament és molt petit, però això de menjar al llit també té certa
gràcia.
I escriu, i escriu, només per poder treure tot el que ara porta a dins.
I a les nits, quan es fa fosc, demana a tots els àngels que s’emportin tanta por.
Ara sent que el fred de marxar lluny, s’esvaeix entre el fum, dels banys termals
d’Osaka.
Els sopars ja són més divertits, creu que ha fet bons amics, la Yuki és molt
guapa.
I escriu, i escriu, només per poder treure tot el que ara porta a dins.
I a les nits, quan es fa fosc, demana a tots els àngels que s’emportin tanta por.
Hi ha dissabtes que es desperta, posseït pel seu passat, i caminaríeu sols a la
deriva.
Però de cop un vell proverbi ha glaçat les seves mans.
Diu que madurar és aprendre a despedir-se.
