Tardor
Dormint escric aquesta tonada,
es cap me peta de records d’aquella nit poc sana.
No sé que escriure, potser he perdut sa màgia.
Vull fer trossos ses cançons, no vull emocions ni rimes forçades.
Abandonades estan
aquelles lletres que ja no me representen són fumades? No.
No me meresc que em digueu poeta:
només sóc un puto alcohòlic vomitant dins d’aquesta llibreta.
I jo agafant acords d’alegria,
ni són meus, són robats d’aquells que en sabien:
Tornada coneguda, ho podreu captar;
no m’importa perquè així tenc unes notes per poder cantar.
I per què sa boira no se’n va?
I per què avui ja no es sent la mar?
I per què no brilla es sol? I com és que ni s’alcohol
fa més dolç aquest cafè tan amarg?
Vull tornar a tastar aquella pell,
vull tornar a notar-me salat,
vull que aquell ardor pugi i me faci explotar.
Ja fa més d’una setmana que no ho feim,
i encara estàs afinada esperant per donar-me plaer.
Ja no desig acariciar ses teves corbes.
Jo t’estimava? Sí, com un refugi pes moments incòmodes...
totes ses notes que no sonen
ses paraules que no surten d’aquest llapis amb ferides i memòries.
I tant com passen ses hores, veig que estic perdent es temps
que una pedra per cervell no duu victòries.
I per què sa boira no se’n va?
I per què avui ja no es sent la mar?
I per què no brilla es sol? I com és que ni s’alcohol
fa més dolç aquest cafè tan amarg?
Vull tornar a tastar aquella pell,
vull tornar a notar-me salat,
vull que aquella ardor pugi i me faci explotar.
Dormint escric aquesta tonada,
ja són les tres i no he sortit d’aquesta cova encara.
Tenc molta gana, ganes de temps de calma
esperant que sa tardor se’n vagi prest per tornar a tenir ales.
