Pare Joan
Un vint-i-u de febrer, quan tot just l'alba sortia,
tancà els ulls quan ell volia obrir-los més.
Era pescador i sabia quan l'horitzó s'obria,
quan el mar se li fonia per les mans.
Quan els llavis li salaven, amb la llengua els eixugava
i encenia un cigarret si el mestral bufava fred.
La llosa de s'Adolitx era la que al matí
li donà la benvinguda arribant a Sant Feliu.
La xaica cap a la platja ell portava cada jorn
i amb les mans plenes d'escates la lligava al racó.
A la llar la seva dona tan sols viu pel seu record
i al lloc que ara ell reposa mai li mancaran les flors.
El recordo anant descalç per la sorra de la platja,
a la mà porta un infant que ara canta al pare Joan.
El recordo bevent vi amb el porró ben alçat,
fent xisclets que em feien riure,
però el riure amb ell va marxar.
Per a tu Joan, pescador, pare, mestre i company,
el petó i el poema senzill, del teu fill.
Els ulls se m'entelen, pare, quan recordo el teu cantar,
quan la xarxa adolorida veig llevar.
Un vint-i-u de febrer, quan tot just l'alba sortia,
tancà els ulls quan ell volia obrir-los més.
Autor(es): Josep Andújar "Sé"
