Digue’m quant val

Miquel Pujadó

Un parc solitari, novembre, una mica de pluja...
Els peus trepitjant fulles mortes, records de cançons.
Un llit on poder abandonar-se a la febre que puja.
El gust carregat de promeses dels primers petons.
Les hores viscudes pels boscos frondosos d’un llibre.
Els somnis davant d’una tele que no hem engegat.
Uns núvols de plom sobre el mar, i tot l’aire que vibra
sentint la tempesta que l’omple d’electricitat.

Si vull comprar tot això, digue’m quant val.
Digue’m quant val tot això, si t’ho haig de vendre...
Si sols fregar-ho amb diners es torna cendra,
si a cap catàleg no hi surt mai res d’igual.
Digue’m quant val en mirades,
en mots, en besades...
Respon-me, si pots.
Digues si no és una pena
que ni una cadena
n’emeti els espots.

Les incalculables sorpreses que amaga l’albada.
El rostre entrevist fugaçment un matí a l’autobús.
La llum del capvespre i la flaire de terra mullada.
La cambra d’hotel on s’exploren dos cossos ben nus.
El tast imminent del viatge quan ets ja a l’andana.
La dolça tristor d’un adéu apagat pel xiulet.
I l’aigua i el pa quan t’arbores de set i de gana.
I el bar que t’acull quan a fora és de nit i fa fred.

Els mobles que saben omplir tants racons de memòria.
Aquell vell sofà que et permet exercir de gandul.
Els ulls tan oberts d’una nena que escolta una història.
Els tendres espectres que surten del fons d’un bagul.
La gent que no deixa la lluita malgrat la fatiga.
La casa on hi ha algú que t’espera, on algú pensa en tu.
La mà de l’amic retrobat i els cabells de l’amiga
que el vent ha portat de retorn i no es tornarà a endur.