Els dies absurds
Dius que ja no saps qui soc.
El cert que és que tampoc, jo.
Si bec m’importa poc,
si no, també.
I camino més lleuger
sense massa pes,
sense ni un sol fre.
M’agrada com li senta aquesta tarda al meu orgull.
Ferit i desbocat,
s’imposa a la quietud
a la qui tot fa mandra.
Dius
que a fora hi fa més bo,
que ja n’has tingut prou, coi!,
de tot aquest dolor
que no va enlloc.
No entenc res ni sé que vols,
però ja em patina tot.
Per què no fem l’amor?
De veritat que ja no estimes ni un sol àtom del meu cos?
Estic desesperat
i necessito un glop
d’allò que se’ns acaba.
Junts, què fèiem quan junts
somiàvem algú de matinada?
Junts buscàvem la llum,
buscàvem l’impuls
tan lluny de casa.
Però junts seguíem el curs
dels dies absurds.
Autor(es): Jordi Gasion
