Poema
Passo la mà pel llom de les muntanyes
alço la pell del mar i toco el dins
tèbiament acollidor de l'aigua,
apamo places i carrers i sóc
el vent que emmotlla tantes sines joves.
Bec una embosta d'aigua en cada font
i em rento els ulls en totes les rieres.
Palpo l'escorça d'arbres seculars
i faig empelta en els plançons més joves.
Tusto l'espatlla dels que passen. Tinc
un gest d'adéu per aquells que se'n van
i un gest de benvinguda pels que tornen.
Cullo grapats de terra i amb les mans
molles de pluja els dono forma i vida.
Escric a les cruïlles dels camins
senyals secrets i xifres amb enigma
i esborro rastres comprometedors
damunt la sorra de totes les platges.
Encenc, de nit, torxes pels navegants.
Quan s'apropa el mal temps brando campanes,
però si cal congrio tempestats
amb un sol gest desmesurat i tràgic.
Empunyo relles, fuetejo el vent,
recullo xarxes, grimpo a les bastides,
hisso banderes, faig sonar batalls,
afollo nius, disperso boira baixa,
truco a les portes, redacto pamflets,
meno tractors, acompasso les danses,
martellejo l'enclusa, faig, desfaig,
obro, tanco, enderroco, construeixo,
lligo i deslligo i fujo i torno i vaig
i vinc i caic, però m'aixeco.
I, en acabat, deso de nou la pàtria,
que és petita i l'estimo, en un racó
resguardat i discret del guarda-robes,
i torno al llit, on passo mitja vida,
i reposo una mica i tanco els ulls
perquè els records no fugin tan de pressa.
Després, del llit estan, sol i enyorós,
escric aquest poema.
Autor(es): Miquel Martí i Pol, Ramon Muntaner
