La dida
El bon rei se'n va a caçar,
el bon rei i la regina;
no queda ningú al palau,
sinó l'infant i la dida.
L'infantó no vol dormir
ni en bressol ni en cadira,
sinó a la vora del foc
i a la falda de la dida.
La dida ja fa un gran foc
per veure si dormiria;
a la voreta del foc
la dida se n'ha adormida.
Quan la dia es despertà
trobà l'infant cendra viva.
La dida llença un gran crit:
- Valeu-me, Verge Maria,
que si vós no m'ajudeu
de tothom seré avorrida!
Verge, si em torneu l'infant,
corona d'or us faria,
i pel vostre fill preciós
corona de plata fina.-
Mentre està en 'questes raons
el rei de caçar arriba:
-Dida, on teniu l'infant?
perquè jo veure'l voldria.-
La dida no sap què dir
i queda tota atordida.
-Dida, aneu al bressolet
que l'infant hi trobaríeu.-
La dida ja se n'hi va:
troba l'infant fent joguina.
-Valga 'm la Mare de Déu,
valga 'm la Verge Maria!
Les promeses que us he fet
totes us les donaria.
Autor(es): Popular catalana
