La filla del sol i de la lluna
Una nit tan clara, de bona fortuna,
entre dues fosques, quan trencava el dia,
va néixer galana, airosa, la filla
del sol i la lluna.
Una nit tan clara, de bona fortuna.
Transparent i blanca com la seva mare,
tenia els cabells lluents com el sol,
dins sos ulls girava el foc de son pare,
com un girasol.
Transparent i blanca com la seva mare.
-Mumare -li deia- mumare, emportau-me;
per nits tenebroses voldria volar,
partir a fer la volta, quan penja la tarda...
Donau-me la mà!
-Mumare -li deia- mumare, emportau-me.
-Per què, filla meva, vols córrer, tan nina,
per deserts de fosca i cels constel·lats?
-Vull veure la via, el temps que camina
per camps i ciutats.
-Per què, filla meva, vols córrer, tan nina?
-Em fan mal les cames, tenc el braç que em cau.
Mumareta meva, estic tan retuda
que en barrancs de fosca cauré esmaperduda,
si no us aturau.
Em fan mal les cames, tinc el braç que em cau.
En una pineda, su-arran d'una platja,
on les ones moren pintades de blau,
on mai no arribaven els vents ni l'oratge,
li feren el cau.
En una pineda, su-arran d'una platja.
De nit i de dia, tot l'any la vetllaven.
Ni boires ni núvols cobriren l'esguard.
Els peixos li reien, ocells li portaven
garlandes de nard.
De nit i de dia, tot l'any la vetllaven.
Arran de les ones filava quimeres:
el fil com de seda, la filosa d'or.
Un rei que es va perdre, caçant per dreceres,
vengué a perdre el cor.
Arran de les ones, filava quimeres.
Tot el que demana, es compleix al vol:
el poal treu aigua, res no l'entrebanca,
de ses mans eixia, com de l'ona blanca,
el peix com un sol.
Tot el que demana, es compleix al vol.
Només que ella ho mani, la taula és parada.
El rei s'hi extasia de veure l'encant.
I és com si la vida restàs embruixada
als ulls de l'amant.
Només que ella ho mani, la taula és parada.
Amb ella voldria casar-se tot d'una,
si un dia la reina tengués un denou;
car sols veu aquella de mirada bruna
que torba i commou.
Amb ella voldria casar-se tot d'una.
La reina moria en punt de migdia
d'angúnia i de pena, potser de tristor;
la tristor de veure que mai no acudia
el foc de l'amor.
La reina moria en punt de migdia.
El rei la voldria, ningú no en sap noves,
no en treuen clarícia; potser ha volat?
-No sabem qui és ella. Cercau dins les coves,
pel bosc i pel prat.
El rei la voldria, ningú no en sap noves.
Ompliren la terra d'edictes i crides
-potser fou un somni que ja no existeix-;
la gent perjurava per vides i vides
que no la coneix.
Ompliren la terra d'edictes i crides.
El cor d'aquell home bé que es va complaure:
dins un tel de boira la vengué a trobar,
la jove filava i el fus li va caure
al fons de la mar.
El cor d'aquell home bé que es va complaure.
De sobta la jove un braç es tallava.
Va llançar-lo a l'aigua i pescà aquell fus;
tornà a confegir-se, i el rei no gosava
mirar-la, confús.
De sobta la jove un braç es tallava.
Debades voldria conèixer la branca
de la que va néixer, un jorn venturós.
Per conhort li explica que sa mare és blanca,
que son pare és ros.
Debades voldria conèixer la branca.
Ningú no va sebre si era de plata
el vestit de noça, tan bell i esplendent,
només varen veure que era com l'escata
del peix més lluent.
Ningú no va sebre si era de plata.
Autor(es): Gabriel Janer Manila, Toti Soler
