Coral romput (Part II)
Ab molts testimonis i grans inventaris i ab actes rebuts...
Bernat Fenollar
Mira, amiga -diria-: les coses, certes coses,
no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes,
hi ha processos ocults, hi ha juntes generals
al voltant d'una taula de pi, ben basta i pobra,
sobre la qual a voltes penja un llum miserable.
Sabem els resultats, els brutals resultats
que ens aturen de sobta, com un llamp, al camí.
Podria il·luminar-te el passatge evocant
el camí de Damasc; però no és necessari.
Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.
El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.
No és temps encara, amiga, que els arbres -els arbres
verds i esvelts del jardí- s'esdevinguen donzelles.
Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.
Hi haurà un moment que els arbres s'esdevinguen donzelles,
verdes donzelles nues, terriblement esveltes,
i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens
quan arriba l'instant que ja no poden més.
Aleshores veurem porcellanes amables,
porcellanes que tenen uns lents dibuixos òptics
tots fets d'arrels torpíssimes: formiguers anagrames
com els que tots tenim a les boles dels ulls,
uns petits mapes òptics dels països on som
destinats -per què no?- des de l'instant de nàixer:
el país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,
el país del qual som amargs exiliats.
En cada ull portem, potser, un hemisferi,
tristament dibuixat, en línies de sang,
-o potser, ben mirat, en línies d'espant-
i el lloc on no poguérem arribar quan nasquérem
per això, perquè vàrem nàixer possiblement.
Coses absurdes, coses dites per no callar.
Bé, conforme; d'acord. Però i què em dius d'açò?
Les porcellanes duien des de "chez Proust" a Xina.
La de Mao Tse Tung... És com si s'escrigués
un poema en un gra d'arròs pintat de verd.
Que no? Que sí, que sí. Quan Suetoni parla
de Tiberi... És precís recordar Suetoni.
Ara estic veient Capri com no l'havia vist.
He recordat la calç amarant les parets.
I oliveres, i vinyes, i barques, i pecats.
Bé. Seguint, recordem aquell estiu horrible
amb la mort a l'esquena o entre el pit i l'esquena,
semblant un colomí calent de fang i calç,
i l'habitació, ben blanca, de la clínica,
la persiana verda, el rector al costat
del seu llit, al capçal. Sabem -crec que ho he dit!-
el resultat. És prou? Ara jo crec que sí;
demà, despus-demà, voldré segurament
saber-ho tot del tot. Oh amiga, oh tendra amiga.
Jo no tinc res a dir. Esdevé simplement.
Per què vols tu que parle? No és prou? És que no és prou?
És com si s'agafàs, un dia qualsevol,
un diari, i anar parlant de tot allò
que parlava el diari, i seguir, i ja està.
Ara el castell naufraga tristament en la boira.
Ara el rei surarà damunt un llit de boira.
Ara les porcellanes flotaran en la boira.
El renill dels cavalls ofegant-se en la boira.
S'esdevindran les xiques amargs arbres de boira.
Jacques Prévert escriurà tristes cançons de boira.
Ara anirà Simone Signoret per la boira.
Ara estaran xopant-se de boira els empedrats
de París i les lloses del Pati de Sant Roc,
i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud...
Estaran rovellant-se les obres de Carné.
Devallarà la boira pels espills del castell,
pels escalons gastats, per les velles cadenes,
per l'escut del comtat, per la noble sintaxi,
pels dignes episodis, pels crims inoblidables,
per totes les ofenses que encara hi ha en carn viva.
Amiga, amiga, amiga! Oh amiga més que mai!
On ets? On ets? Jo et cride. Jo et necessite, amiga!
Jo et vull al meu costat per a tota la mort!
On ets? On ets? Jo et cride. Sense tu no puc viure.
On ets? Contesta, amiga! Torna-te'n. No te'n vages.
No em deixes ací sol, espantosament sol,
sentint com va caent-me la humitat des dels ossos
en gotes que em podreixen tota la calavera!
La comtessa s'ha mort de tristesa esperant
el retorn del seu fill. Oh vella, oh trista Europa!
Què farem de les guerres gregues que hi ha en el claustre?
Què, dels sarcòfags; què, dels capitells, dels marbres?
Je suis un citoyen pâle au milieu des morts.
Ara han commemorat a l'Ovidi en ltàlia.
No he trobat en cap lloc una traducció
honesta de l'Horaci. Els domassos antics
pel passadís en l'ombra, enllà el finestral gòtic.
A la plaça, dessota els porxos, hi ha la font,
la font antiga i bruta, i després els comerços,
els comerços antics i bruts, un carreró,
unes pedres hebrees amb breus inscripcions,
una finestra plena de foscor. Aleshores
buscàvem un camí remorós de xiprers;
el trobàrem molt tard i no el vàrem recórrer;
tornàrem a l'hotel. Fou la primera nit.
(Transcriuria l'Epístola tarragonina. O bé
l'Ègloga a Catalunya i molts pocs versos més.)
Per primera vegada vam jaure junts i nus.
Recorde els llençols, blancs. Vàrem ser molt feliços.
Al dematí tornàrem al camí de xiprers;
havíem vist la Seu. I veiérem la mar.
El mar hi era allí i no l'havíem vist
i ens riguérem els dos. I callàrem de sobte.
Ens recordàrem, nus, a l'habitació
tota obscura, tan nus entre els llençols tan blancs.
L'altre hotel fou distint; tot fou distint també.
He tornat altra volta. Oh vella, oh trista Europa!
Et je vis devant moi au fond d'un carrefour.
Mentre escric, mentre tracte de no morir del tot,
mentre la nit segueix, mentre els corcons no cessen,
mentre els cambrers agranen, mentre cau el ruixim.
Què quedarà a la fi? Gironella escrivia
de Papini. Recorde la crònica prou bé.
Papini a Sancta Croce? L'hauran traslladat ja?
Pense el cap de Papini com un cap de Beethoven.
Pense el cap de Papini com el d'un ofegat,
fet amb les adherències successives d'argila,
fet amb pètals d'argila, a cops, iradament,
com per un violent escultor amb el dit
gros tocant, insistint, oprimint, retocant,
amb un dit gros horrible, tot brut de nicotina.
Després es lleva el fang i aleshores sorgeix,
noble, el cap de Beethoven. Emil Ludwig. I el cap
d'Emil Ludwig, de Goya, de Quevedo? A Sagunt
hi havia uns caps ibèrics: tu no els vas voler veure.
Tampoc vas voler veure un fang bastant eròtic.
I no obstant... Les columnes, els temples, les estàtues... ?
Bé. Sí, naturalment. Però, no obstant... Bé. Calle.
Et diria: Aleshores... I què? No em comprendries.
No em voldries oír. Em quedaria sol.
Et veuria amb un fons d'oliveres i vinyes.
L'aire em diria el verd veïnat de la mar.
Em posaria trist. No sabria què fer.
Voldria ser més pobre, aquestes nits d'hivern.
Voldria conduir un camió, de nit,
per França, per León: voldria anar a Arévalo.
Tout est mort en Europe -oui, tout- même l'amour.
Creuar de nit Arévalo, de nit i en camió.
Tordesillas, Arévalo, Astorga, Rodrigatos
de la Obispalia, i més endavant Villalibre
de la Jurisdicción. Un record delicat
a Margaret O'Higgins, sense sostenidor
pels camins de Corea entre soldats i pols,
els mugrons divertits i després escaldats.
Menjar i beure on mengen i beuen els mecànics.
Oh Anna de la rosa tatuada en el pit!
El salt definitiu. Recomane tenebres.
Escoltant Carossone, com plou en el corral,
com van pel pis de dalt, com passen pel carrer.
Veig guerres, tot l'horror de les guerres, les aigües
del Tíber totes roges de sang. Vegeu l'Eneida:
consulteu els oracles; consulteu, consulteu...!
És com si les paraules em duguessen a mi,
no ja al cant, a certs llocs, a claredats, respostes
a preguntes que mai no m'havia formulat,
que no sabia que poguessen formular-se,
que... Bona nit, bon dia. Un vent, un vent d'arena,
un vent tot ple d'arròs que ompli tota la tarda
de forats petitíssims. Les fustes del conyac.
Oh vella, oh trista Europa! En casa l'herbolari.
No passa res; no passa res de particular.
Així, potser, l'astrònom, assetjant, per la nit,
al·lusions claríssimes a tot el que es va perdre
quan allò d'Adam i Eva; obstinant-se, potser,
en que, damunt la nit, hi ha el dia incaducable.
No està mal. Un astrònom assetjant, espiant,
menjant-se, a mos rodó, el seu pa amb oli i sal.
Esdevé simplement. S'ha mort Norma Talmadge.
Amablement escèptic, considerant a penes
els cúmuls de ruixim, volent fer versos sàfics,
deixant-me l'existència a trossos pels cantons,
desitjant una pedra on seure'm i esperar.
Lletres d'agraïment. Aquest amor a Itàlia,
aquest amor a Itàlia que em mata de tristesa,
que em plou des del cervell, des dels ulls, des del cor,
aquest amor a Itàlia, o bé l'aigua en cistella.
Només diria això de vegades: Itàlia.
I una trista retòrica: M'estic morint per tu,
em moriré per tu un dia qualsevol.
Em pense el cor, oh Itàlia, com un vaixell, com un
vaixell que du el teu nom escrit en lletres blanques
al costat de la proa. El meu cos el vaixell
anomenat Itàlia, perdut pel mar, a soles,
volent, i no podent, tornar a tu, tornar.
És ben trist: és un cor el meu cor que no pot
tornar, i mai no avança: només fa que insistir,
voler tornar només, intentar-ho altra volta,
en cercles successius, tristament insistents.
La sal em crema els ulls, em rosega les boles
dels ulls tota la sal del migdia, d'un nom.
Em trobe ací. Em van dir que aquest era el meu lloc.
Potser no m'ho digueren. Però això ja no importa.
O sí: m'ho varen dir. Em varen dir: Tu, aquí.
O no m'ho varen dir. O sí. No me'n recorde.
És com si sí i si no. Com? Que no ho enteneu?
Jo tampoc. Però jo no puc dir: No ho entenc.
A mi no m'han parit per a entendre o no entendre.
M'han parit: simplement. No sé res. Però jo
no puc dir: No sé res. Si no ho haveu comprés
ni lamentar-ho puc. Tot és així. Bon dia,
bona nit. Com si sí, com si no. Com si sí?
Com l'ascensor que puja i baixa gents alegres
i tristes i s'atura, per la nit, siga el cant,
amb gents amunt i avall, ple de gents, de cistelles,
pouant una aigua humana a voltes cristal·lina,
quasi a punt de trencar-se, altres vegades tèrbola.
Així el cant, així el cant, ple de gents i de coses,
o ascensor o cabina de telèfon amb fustes
greixoses en certs llocs, amb una olor de gents,
amb la fusta greixosa de suor en certs llocs.
Aturat, de vegades, amb tots els llums encesos,
quan és la nit. Així, des d'ara, el cant. Bon dia,
bona nit, cavallers. Què hi ha? Com van les coses?
Bé, prou bé, ja se sap. Oh vella, oh trista Europa.
Autor(es): Vicent Andrés Estellés, Toti Soler
