Piazza Grande
Sants que es parteixen el seu pa no n’he trobat
damunt els bancs de Piazza Grande,
però quan tinc gana de bandits com ara jo, tampoc hi són.
Dormo a la gespa amb molts amics al meu voltant,
tots els amants de Piazza Grande;
dels seus marrons, dels seus amors, jo ja ho sé tot, fingits o no.
Tal com em veuen, també a mi em calen molles de tendresa.
Tal com em veuen, també a mi em cal el somni i la bellesa.
Una família com Déu mana, no la tinc
la meva casa és Piazza Grande
a aquell qui em creu li prenc amor i amor li donc, ni ha per tots.
Les dones no són generoses mai amb mi:
robo l’amor a Piazza Grande
i menys mal, que bandolers com ara jo, en corren pocs.
Tal com em veuen, també em calen molles de tendresa
també em caldria una pregària encesa.
Però la meva vida no la canviaré mai, mai...
Tal com em veuen, jo només sóc allò que he volgut ser.
Llençols blanquíssims que m’abriguin jo no en vull
sota els estels a Piazza Grande
i si a la vida manquen somnis, jo que en tinc te’n puc donar.
I si algun dia no quedés ningú com jo
vull morir sol a Piazza Grande
voltat de gats sense cap amo ni senyor, lliures com jo.
Autor(es): Lucio Dalla
