Llàgrimes de silicona

Marina Rossell

Per fi una llum que brilla
i et convida,
i sents que se n'ha anat
aquest dolor,
que se n'ha anat, que se n'ha anat
el plor.

I no t'ho creus, però és de debò,
i tornes a ser tu
amb la teva vida, plena,
que prens amb les dues mans,
a soles.

Tu, amb la teva vida
que et configura i et fa ser,
No te'n oblidis, et fa ser.
No et tornis a oblidar de tu
ni del teu centre intern,
ni del teu jo,
encara que et sembli absurd.

Et vas donar sense cap límit,
et vas quedar flotant en l'espai,
vas creure que estimar era això,
i ho vas pagar,
sí, ho vas pagar.

No, no eren llàgrimes de silicona,
eren llàgrimes de sang,
que només el vent calmava,
que només l' aire es bevia,
no te'n oblidis, no te'n oblidis.

No et tornis a oblidar de tu.