Balada
Lluny, t'he trobat; i els llargs hiverns i el fred
han arrugat la teva pell;
i t'ha fet vella un cop de mar, també;
i t'ha fet vella aquest mal temps.
No vaig conèixer el teu jardí llavors,
quan els xiprers eren tan verds.
Sé que eres forta i molt valenta, però
el teu somriure fou molt breu.
Ara que els anys et van marcint el crit
i s'enfosqueix el nostre nord,
tens l'agonia dels ocells i als ulls,
s'hi amaga encara tanta por.
Jo que com tu malvisc matins i abrils;
jo que com tu vaig envellint,
em sé capaç i el meu esforç t'ho diu:
vull estimar-te com ahir.
Però el vent no minva, contra ell no puc;
la meva força és massa lleu;
algú ens percaça mentrestant al sud
i mar enllà som forasters.
I per ciutats el vell ponent ens pren
les esperances i els neguits,
i barra el pas al sol que mai no venç
l'espès silenci de la nit.
Autor(es): Josep Tero
