Per a una suite algueresa
I
Estimat
Rosselló,
si podies
venir
amb la barca
del temps,
amb el vent
de llevant,
a l'Alguer,
i senties
amb mi
com és viu
i arrelat,
i tan clar,
aquest nostre
parlar
català
de l'Alguer,
com et diu
el teu nom
i somriu
la ciutat
de l'Alguer,
allunyat
amic meu
que ara ets
als xiprers,
a l'indret
on comencen
a obrir
el record
i el veler
el camí
que et va ser
sempre car,
el camí
de la mar
de l'Alguer.
II
Sota l'esvelt campanar poligonal,
a la ciutat del nostre extrem llevant,
sentim encara, ben arran de la mar,
bellament als llavis dels homes de la mar,
la clara llengua que ens uneix a tots,
de l'extens palmerar al blanquinós estany,
des de l'indret on sóc fins a aquells cims,
a l'ample i llarg llindar de l'aridesa.
Aquesta llengua esdevinguda a poc a poc
el just i dur suport de la meva ira,
de la nostra freda, obstinada, invencible passió.
Desperta't, desperta't, mare, mare l'abella, i deixa'm
el teu agut fibló perquè pugui servir-te
sempre en l'honor i en el redreçament de la veritat.
I tu, que morires jove i saps així somriure,
alliberat del temps, en el fons del record,
fes resplendir en la nit les paraules que ens calen
per atacar i ferir, per rompre i traspassar,
perquè el meu poble, alçat, de nou torni al camí.
Autor(es): Salvador Espriu, Popular catalana
