Em fas por
Quan em parles a prop
faig un pas enrere,
no es que et vulgui més lluny però és
que em fan por els teus ulls
i em segueixes mirant
com si fos tan fàcil
i no sé en què pensar
si hi ha vida al voltant.
Només veig unes mans que m'amenacen
i una veu que és capaç de pronunciar
les rialles d'un mot que fa el seu niu
a la boca que es torna de fusta.
Només veig un error de pell serena
i una equivocació a les esquenes
però un udol que m'invita a arriscar-me,
que la vida és més curta que llarga.
I intento trobar
quina és la manera
d'arribar al febrer
esquivant el mal temps,
però l'hivern als teus ulls
sembla primavera
i sé que véns a buscar
algun secret per guardar.
Quan la lluna il·lumina l'esperança
d'una nit on el temps és una farsa,
on les hores són curtes com espines
i se't claven profundes, petites.
I la nit compulsiva m'encomana
un desig fosc d'accelerar la trama
s'encadenen les frases amb paraules
que el silenci ha pintat per nosaltres.
(Este galapaguito
no tiene mare;
no tiene mare, sí;
no tiene mare, no.
Lo parió una gitana,
lo echó a la calle.
lo echó a la calle, sí;
lo echó a la calle, no.)
Em fas por, et miro i em fas por
i em fa por que em miris si tens por.
Autor(es): Clara Peya
