Cos
Aquell dia va quedar atrapat
un somriure rumiós dins del mirall.
Vaig pensar que si pensés diferent
potser seria el meu nas molt més dret
i les dents d'una altra geometria,
si no haguessin tremolat
per dir les cançons
que pujen des del meu pit despullat.
Vaig pensar que no sóc
l'ombra dels meus ulls.
Sóc el que encén la pell,
el que ha aixecat aquesta casa a un metre i escatx del terra.
Cos, aquí no hi ha més ànimes que busquin el seu lloc,
només puc quedar-me jo i si no et sap greu
el pes dubtós i feble
de la meva veu.
Y aunque
no me sienta a la altura,
falto de hermosura
cederé a la danza de mis huesos.
Doncs sí, sóc baixet i no camino dret
però per anar on vull ja m'està bé.
I a l'esquena el meu mapa del cel
té galaxies de pigues i tot el pes de les coses que dic,
les orelles prominents com si fossin ales.
Amb el vent només cal ser valent
i m'en vaig on jo deixo
de ser ni tan gras
com el poema sense música
i ni tan prim com les ombres
que els meus somnis deixen al coixí.
Cos, aquí no hi ha més ànimes
que busquin el seu lloc,
només puc quedar-me jo i si no et sap greu
el pes dubtós i feble
de la meva veu.
Y aunque
no me sienta a la altura,
falto de hermosura
cederé a la danza de mis huesos.
Me mudé a esta casa,
jo visc en aquest cos.
Autor(es): Alessio Arena
