Lluïsa
Lluna, espasa nua,
boia en el cel immensa i solitària.
Tan redona, lluna, veig com fluctua,
ve navegant el blau del firmament
i en un silenci lent un trobador reblit d'estreles,
escolta ara la cançó que he fet per oblidar-te, Lluïsa.
Jo sóc a penes un pobre amador, apassionat,
un aprenent del teu amor, desperta, amor,
jo sé que sota aquesta neu hi ha el batec d’un cor.
Vine, Lluïsa, dóna'm la mà,
el teu desig és sempre el meu desig,
vine i purifica’m.
La teua boca és una flor
que s'obri esplendorosa,
i un raig de sol als teus cabells
com un brillant que dividint la llum
esclata en set colors
revelant així els set mil amors
que he guardat per a entregar-te a tu,
Lluïsa, Lluïsa, Lluïsa.
Autor(es): Antônio Carlos Jobim
