Bolero de l’home insomne
Ha d'arribar el temps de les cireres,
el temps que ha de reescriure la paraula.
Ha de bastar ser pas, ser travessia,
ser niu dins l'aire fresc de la muntanya.
Ha d'entrar una abella pel melic
i omplir de mel el front i la mirada.
Ha de saltar la joia dels infants
pel brancatge de pins i de carrasques.
Han de multiplicar-se el pa i els horts
i entrar sense miracle en cada rostre.
S'ha de morir al vent i viure a dins;
deixar lliure l'udol, tancar els vidres.
S'ha de nugar la pell a la deriva
i rodolar amb llum per la penombra.
Tindre malucs de dona, tindre el gest
d'arriscar esta vida per la vida.
Aquell que castiga a un poble
mentres el poble dormia,
jo dic que és un miserable
que vorà apuntar el dia
en què despertarà del somni
i tastarà la fel amarga d’aquell poble
que sota el seu jou patia.
S’escolta la remor d’un marejol
i un home prem el puny,
desperta atribolat per un malson
amb llàgrimes als ulls.
Entre els llençols rebuscarà
la tèbia mà que espera algun senyal,
semblava que dormia al seu costat
però ja feia temps
que estava desperta.
Encara no era més de mitjanit
i el gall ja havia cantat,
s’escolten en la cambra dels seus fills
rialles, jocs d’infants.
I en la foscor ressonen veus
dels avis que també estaven desperts,
pendents de tot allò que va ocorrent,
i escolten als veïns
que també desperten.
I en les finestres s’encenen les llums,
van omplint-se els carrers
amb ànimes mogudes d’un impuls
nodrit ja feia temps.
I s’alça el pare, s’alça el fill
esquena contra esquena, pit amb pit,
i muscle contra muscle, flor d’estiu
que perfuma els carrers
i es trenca un vidre.
I si no ho fas per mi, fes-ho per ell,
que jo ho faré per tu,
pels que ja ens han deixat, pels nostres vells
i pels que no han nascut.
Alcem la veu per defensar
en pau amb tots els pobles d’este món,
que encara ens queda humana dignitat.
Lluitem agermanats
sense cap bandera.
Autor(es): Carles Dénia
