Pluja
Plou, però ja no estic aquí com abans,
la cortina d’aigua la terra banya
però és una terra negra i estranya,
freda, insensible al suau toc d’unes mans.
No veig la vella, el sac d’herba a l’esquena
que de tan feixuc l’ha feta ajupir
com caminant amb la fatiga i amb pena,
fixa els seus ulls en el solc del camí.
No veig el gos amb la cua entre cames
amb el pèl ben xop, com busca aixopluc
ni el llampec com esqueixa les rames
ni sento el tro, quan esglaia el poruc.
L’home no veig que amb un sac es cobreix
quan fuig de la pluja que l’arreplega
no veig la roda que amb fang es vesteix
ni el cavall cansat que el carro arrossega.
Ja no veig més la profunda rodera
senyal antiga marcada pels anys
ni l’aigua tèrbola de la riera
ni els rius que segueixen bressols estranys.
Autor(es): Maria Amèlia Pedrerol
