Flors d’estiu
Sempre és millor vore-ho
que t’ho hagen de contar,
amb els ulls tocar.
Totes les flors de l’estiu,
l’aroma tan intens com viu,
viu com fugisser.
Desfer el camí fet,
mirar-lo del revés,
descobrir noves sendes possibles del turonet.
Trepitjar els carrers un a un,
pam a pam, una plaça i l’altra
del mapa que mai no he vist,
del llibre de viatges que mai vaig llegir.
No vull pretendre pintar, tampoc aquelles flors,
les paraules sé en canvi qui les vol.
Plantes parasiten,
lentament pugen,
i tu i jo mentres tan sols volem...
Sé que no es pot tindre la flor
com res es pot tindre.
Només gaudir el seu perfum,
mantindre viu el seu record,
o potser vore-ho tot amb els ulls del cor.
Conec el que visc, sóc el que veig
emmirallat en els arbres,
enlluernat per cada rostre,
no camine per sendes d’intel·lecte,
només sé allò que he experimentat.
Em moc entre allò humà, el que és d’ell marginal,
allò tendre, quotidià, encantador, sublim,
el que amaguem tots, el més gran,
el més fosc, misèries, meravellós.
No vull pretendre pintar, tampoc aquelles flors,
les medalles sé en canvi qui les vol,
i tu i jo senzillament volem,
i tu i jo,
amor, amor, amor, amor,
amor, amor, amor, amor.
Autor(es): Alfons Olmo Boronat
