Tendra tristesa
A boqueta vesprada,
octubre començat,
roba per estendre,
arbres que muden la pell,
fulles, ungles i cabells
moren en el millor moment.
El cicle que acaba,
el verd, el groc i el roig,
la vida passada,
roig, groc i el verd.
Llenya al foc dins la llar,
camps pentinats pel llaurador,
l’espai entre sostre i parets,
desfem els grumolls,
ens expandim, dispersió.
Llenya al foc,
llumeta incandescent.
Cau la tardor,
obri les portes endins.
Cau la tardor,
l’ànima s’expandeix.
Cau la tardor.
Crestes i vessants vestides per la boira
del crepuscle declarat,
l’herba i un cobertor de rosada,
finestres per on batega encara
el darrer blau.
Promeses i obscuritat,
cueta de núvol,
proclamada eternitat,
veiem ja difús el camí,
s’ocultaran totalment els ametllers.
Cau la tardor,
obri les portes endins.
Cau la tardor,
s’eixampla l’esperit.
Cau la tardor.
Submergits a la densa nit,
oxigen i escames malgrat
l’inevitable final
que separa i esborra per sempre,
per sempre escames i oxigen.
Nuesa, l’escorfa, esponjós, busquem aixopluc,
se’ns renta el cos.
Mai ets a gust de tothom.
Tot judici roseguem, roseguem.
Coses per obligació, altres que voldríem fer,
que mereixen la nostra atenció tant
com els manca de fet.
Cau la tardor,
obri les portes endins.
Cau la tardor.
Cau la tardor.
Llenya al foc,
llumeta incandescent.
Cau la tardor,
s’eixampla ànima endins.
Cau la tardor,
no veus com s’expandeix.
Cau la tardor.
Autor(es): Alfons Olmo Boronat
