Banquisa
La meravella surt del desglaç,
la punta dels cabells
i darrere seu els cossos dels amants
a la deriva, a l’oceà
l’escalfor redimeix eixe gran sentiment,
s’articula en progressió creixent;
i ja ha començat a surar en ferm,
el pols serè del que era latent
es mostra tal com és.
Infinitament el nostre voler es reprodueix,
la flor de lotus batega entre els dos pits,
vestíbul llarg i intens.
Per endavant tenim un trajecte
carnalment sinuós i ascendent,
no queda lluny, sense pressa;
manquen les passes més importants, determinants.
Fluir de cossos, a sobre, a sota,
carícies circulars,
humitat, calor, desig,
torrents de sensacions
a cada sentit.
Infinitament el nostre voler es reprodueix,
la flor de lotus batega entre els dos pits,
vestíbul llarg i intens.
L’anhelada pinzellada per al llenç,
encaix de plasticitats,
esculpir una esfera d’atraccions,
entren i ixen constantment per la pell
tota encesa, abans sospirs, ara gemecs,
agarrar-se amb decisió
i pujar un altre esglaó.
Infinitament el nostre voler es reprodueix,
la flor de lotus batega entre els dos pits,
vestíbul llarg i intens.
Infinitament el nostre voler es reprodueix,
la flor de lotus batega entre els dos pits,
vestíbul llarg i intens.
Infinitament.
Infinitament.
Autor(es): Alfons Olmo Boronat
