Andreu i el jardilet
Andreu, encorbat. Pesen els anys. Caixa de la brossa. Lleva tros asclat. L’aprofitarà.
Fa temps que volia escriure sobre ell. Cada dia ens brinda als qui passem el seu jardilet.
Ple de ceràmiques, el verd de plantes i arbrets, cossiols endreçats, agranades les fulles.
Entre caigudes, grans temporals, la branca fa un gir, s’enfila cap a dalt.
Mans que van a la terra, l’arruixen, es dilata, la sang fins al cap i tot va arrelant.
Sentir com acompanya un jardí és un motiu que, a la vida, li dona sentit.
En passar, veure’l, sentir-lo, una flaire ens arriba, ens cau la desídia i tòxics actuals. Per instants, Andreu, en deixa flotant.
Té l’ànim per alçar-se cada dia. Construint fins que puga. Rega, regala atencions, tornen gràcies i dolçor.
Jo veig, ja veig, marcir les plantes, l’impuls que li dóna tindre coses per fer. Fer créixer, que les mans donen.
Quan muira ja no el cuidarà ningú? En marxar el recordarà algú?
Que s’articule cap i cos. Encara que un dia desapareix. Ací ha estat. Arbres mil·lenaris, humans amb més de cent anys.
Els tons de fulles veig pansir, la tija on pengen, a poc a poc, descendir.
Jo veig, ja veig, marcir les plantes, l’impuls que li dóna tindre coses per fer. Fer créixer, que les mans donen. Regala, rega. Que les mans donen. El seu jardilet.
Quan muira ja no el cuidarà ningú?
En marxar el recordarà algú?
Andreu i el teu jardilet.
Jardilet.
Andreu II
I aquest impuls s’esborra en el temps.
Però la inèrcia empenta una mica més la galàxia, gira l’univers.
Això que cuidem és per guarir-nos, ressaltar la vida.
Que ningú ens arrabasse cada racó de les vivències,
ni esborre les memòries. L’arbre que en aquest món, amb el sol, l’aigua, l’astre, la terra i un poc d’estima, ha crescut al costat del camí, fent-nos mútuament companyia... i ara es marceix, com Andreu, com nosaltres, marxem, ha estat ací, ha sigut vital, per acomplir l’objectiu final. L’objectiu sense final, la vida que no veu horitzó, horitzó que no s’ofereix a una vida. L’objectiu final?, la vida amb la mort, on és l’horitzó?, vida cap a la mort, mort que es creix si vius sense vida.
Autor(es): Alfons Olmo Boronat
