Matilda

Perico Sambeat

Com el sol del matí que no pot dormir
fugiràs del bressol on dius ser feliç.
Anhelant el meu nom, el meu alè,
aniràs tan perdut, somiaràs amb mi,
somicant com fa el vent.

Deixa'm ser la veu del teu cor ferit,
en cercar el teu cos, estremir la por,
vull sentir, vull plorar dolçament amb tu,
no somniïs amb mi, deixa'm ser real al teu costat.

Les parets són amants de les veus que ja no estan
d'eixe temps malferit pels que mai no han estimat.
No vull ser un vaixell engolit per la mar,
suplicant la claror dels teus ulls,
un recull de laments del paradís perdut.