Ulls tancats
Com un esborrall, la tardor
m'ha tacat i sento la pena.
Sota d'un arbre mig podrit
hi ha un gos que recita un poema.
Qui ha vist la cabellera d'or?
Qui ha vist l'englantina podrir-se?
Tinc el cor de màstic, groguenc...
Necessito molt ràpidament
un tren exprés que em porti fora,
on m'espero jo a mi mateix,
sleeping especial sense vora.
L'Europa occidental vindrà amb mi,
ens barallarem el setè dia
i es fugarà amb un pelegrí...
Tens uns pulmons amb puntets blaus,
t'he portat bunyols de quaresma,
en aquest llit hi manca el mar,
estimada, no respiris d'esma,
m'enfonso i no puc respirar
si no és l'aire de les maitines,
el cel és roig cap a llevant...
No deixis els núvols passar,
empassa-te'ls d'una vegada.
Un gemec difumina el carrer,
però troba la porta tancada.
Busco la lluna i no hi ha cel,
el clic-clic, l'ascensor automàtic,
insomni de somni de son...
Una hora tan sols per descansar;
esperits, feu un pas enrere;
poetes, doneu-vos la mà,
que ja comença la carrera.
Sóc com un ocell dissecat,
perdo una ploma cada migdia,
quan tanco els ulls ho veig més clar...
Autor(es): Francesc Pi de la Serra
