Un malson
He tingut un malson aquesta nit passada:
cent cavalls bufadors m'estiraven del llit;
a les anques hi duien C.E.D.A. marcades,
i al morro, Opus Dei – qui tollis peccata mundi dona nobis pacem.
Al girar-me he vist jaient al meu costat
la senyora censura amb dos ulls com dos dracs,
la boca sense dents s'atansa i m'ha besat, m'ha besat, m'ha xuclat.
Els cavalls són manats per prohoms coneguts,
no puc dir-vos qui són perquè els seus noms no em rimen;
però tots els coneixem: dimonis, geperuts...
en vull escanyar uns quants, però les mans no m'arriben.
Al peu del llit hi havia un camí ample i pla,
era tot ple de gent que es fotia de mi;
un striliqui negre em volia parlar,
però l'striliqui pobre no dóna més de sí...
Els cavalls de la C.E.D.A. m'arrosseguen bufant,
per una nebulosa feta de suc d'orella
i els estels amb el suc se m'han anat enganxant,
tinc el cos ple de llum... Oh, quina meravella!
De sobte em dono compte que no sóc al meu llit,
sóc en un escenari cantant i una guitarra...
no hi ha cavalls, ni gent, ni striliquis, ni sucs.
Però que no he despertat?
Que no ha sigut un somni?
No, és la realitat.
Autor(es): Francesc Pi de la Serra
