Tu est la fi on totes fins termenen
Tu est la fi on totes fins termenen,
e no és fi si en tu no termena.
Tu est lo bé on tot altre·s mesura,
e no és bo qui a tu, Déu, no sembla.
Al qui·t complau tu aquell déu nomenes;
per tu semblar, major gran d'home·l muntes;
d'on és gran dret del qui plau al diable
prenga lo nom d'aquell ab qui·s conforma.
Alguna fi en aquest món se troba;
ne és vera fi, puis que no fa l'hom fèlix:
és lo començ per on l'altra s'acaba,
segons lo córs que entendre pot un home.
Los filosofs qui aquella posaren
en si mateixs son ésser vists discordes:
senyal és cert que en veritat no·s funda;
per consegüent a l'home no contenta.
Bona per si no fon la llei judaica
(en paradís per ella no s'entrava),
mas tant com fon començ d 'aquesta nostra,
de què·s pot dir d'aquestes dues una.
Així la fi de tot en tot humana
no da repòs a l'apetit, o terme;
mas tampoc l'hom sens ella no ha l'altra:
Sant Joan fon senyalat lo Messies.
No té repòs qui nulla altra fi guarda,
car en res àls lo voler no reposa:
ço sent cascú, e no hi cal subtilesa,
que, fora tu, lo voler no s'atura.
Sí com los rius a la mar tots acorren,
així les fins totes en tu se n'entren.
Autor(es): Ausiàs March, Carles Dénia
