Com el silenci de la nit dels hotels
Com el silenci de la nit dels hotels
la teva veu callada.
Els teus ulls són profunds
com el badall de l'aigua
d'aquest mar tan brut
que ens uneix i ens separa.
Enllà del teu mirar
hi veig la meva casa,
l'origen de mi,
les primeres paraules.
Instrument ploraner,
melodia esquerdada;
el món no és un pèsol
ni el cor una cambra.
Avui la teva imatge
és una pedra plana
que es perd en l'oblit
dels camins de l'onada.
Enllà del teu mirar
només hi ha muntanyes;
jo volia una casa
sense porta ni tanca.
Aquest vers com un nàufrag,
—la meva veu callada—
el posaré en una ampolla
que llençaré a les aigües.
Autor(es): Joan Ollé, Ramon Muntaner
