Les orenetes
¿Trigareu, orenetes,
a tornar als vostres nius
i a deslligar els cels aspres
de tant d’hivern captius?
Orenetes, oh símbol
meu de l’etern retorn,
des de l’anhel us crido
amb el meu cor fet corn.
Baixeu, planant en cercles
dins l’alta claredat,
a esbarriar la xifra
del vol del rat-penat.
Hi ha l’oreneta blanca,
que somio despert,
ocell de les alçàries
i de l’obscur obert.
¿Trigareu, orenetes,
a gronxar-vos al vent
que arribarà amb aromes
sota un nou cel clement?
Boques de pleniluni
besaran ulls vernals
quan jo senti que afloren
els profunds litorals:
vida en acte i en somni,
temps i espai abraçats,
músiques, dolls i formes,
l’estel de soledats...
Les estrelles oscil·len
amb un gest de lilàs,
i ve la pau tranquil·la
pas a pas, pas a pas...
Autor(es): Agustí Bartra, Miquel Pujadó
