10, 9, 8, 7
Cada calada donada aplatana, calma la flama daurada que crema dins la meva ànima perduda deixada de banda.
Un altre whisky amb
Fanta i a veure si me'n vaig lluny d'aquesta societat de merda, malalta, suïcida, infectada amb el poder de l'anell, i l'anell són els diners, i jo sense calés, m'estic tornant ja vell, dóna'm un
Ganivet perquè em faci un tall aquí al canell i acabi amb tot això.
De debò serà millor, que seguir veient misèria.
Tres minuts de reflexió perquè no m'entri aquesta histèria.
En un món sense color que fa molta pudor em tanco en l'habitació, jo em cago en la nostra historia la que ens roba la memòria la que ens nega la raó.
Si el poder és del poble fem la nostra inquisició.
Els practicants protestants donarem bon cop de roc ja que no entrem en el seu joc. A poc a poc, sense pressa i sense pausa sent conscients tots amb la causa serem els seus malsons.
Quan els edificis van creixent desorbitadament al meu voltant… ja no veig la llum del sol.
Tristor, ho veig tot borrós sota una densa capa de fum i el millor és que és de dia. I el pitjor és que no sé si els vostres néts veuran això.
No hi ha cap déu , ni res de nou, el que tinc és un gran vuit que no calma aquesta set, no hi ha cap ser ni omnipresent ni omnipotent.
Tot em recorda a una pel·lícula repetida.
El vuit semi-invertit mira per on és l'infinit. el petroli blau, un bé que escau, i els hi preocupa la P.A.U. amb majúscules, i la venta d'armament en minúscules.
Jo sóc un bala perduda, la ferida sense cura, el tall d'un paper als dits que encara supura.
La vida no és dura, la vida et posa trampes camuflades entre branques i no t'avisa, es queda muda. I jo crido, no reso, no crec ni en ja, ni
Al·lá ni
Buda però em confesso que no hi ha cap Déu, ni res de nou, el que tinc és un gran vuit que no calma aquesta set.
Ser o no ser.
Qui ser o qui no ser.
El que sé és que només sé que no sé res.
Tantes coses per aprendre però amb la calma, sense estrès. I m'equivoco.
Dels errors s'aprèn, diuen. I els àngels de la guarda de mi se'n riuen.
Joder, merda, la flema verda dels matins em retorna ara a la tarda i la mandra que tinc dins és la que em fa créixer la barba.
El preu de la vivenda en venda cada dia augmenta, no arribo a final de mes i a sobre he de pagar a hisenda.
Si és que em tenen vigilat, joder, amb el meu arxiu bancari assenyalat sí, el que ingresso, el que trec, el que he posat i el que he gastat. I amb el meu historial mèdic si tinc alguna enfermetat.
Ara l'encarregat al treball i un ventall d'exemples més.
Qui diu que el meu mòbil no està punxat, potser per la policia ja estic fitxat, fixa't la de videocàmeres que hi ha per tota la ciutat i així ho tenen tot ben controlat. I així ho tenen tot ben vigilat.
Mentrestant, jo, em lligo les vans, i surto al portal, camino per sans, amb un fly a les mans, davant del "pans" em paro a pensar que ens estem tornant grans, que ja res és com abans, i que no serveixo per fer lletres ni per córrer els tres-cents metres, no.
Si m'ofego en un plis, fulls plens de faltes ortogràfiques, plors a les notícies del plus i jo plas, tot i així segueixo al compàs.
Però amb aquesta vida desordenada, si us plau, una enèsima última calada que amb aquesta vida desordenada com voleu que m'estructuri un escrit. Sé com comença però no com acaba, sé com vaig però no com torno, estic. Sé que estic però no on, escric.
Escric sentint els grills fent cric-cric, no em fotu crack i els bolis dels nervis se'm rebenten fent un gran crec.
Jo crec que ja està, val?
Alguns diran una merda, altres una classe magistral molt bé, però heu aguantat fins el final eh?
Ara em sembla que el que em cal és un bon got d'aigua mineral, un whisky o fins i tot un a copa de
Brugal.
No està mal eh?
Ara el
Xavi va callant, mentrestant , us deixa amb en
Bel, ell us continua rallant.
Autor(es): El Nota
