1992
No recorde com vaig superar
el trauma infantil de quan tens un nou germà (o germana).
Quin horror ser el major, no ser el centre d'atenció.
Sense voler-ho et toca a tu pringar.
L'atenció, la cura, responsabilitats.
Quin patir el compartir, dividir i repartir.
Torcar els mocs, portar-la als llocs, canviar d'habitació.
Som dos des del 92.
Però sabeu que el temps ho cura tot.
Claror mental, les coses al seu lloc.
Madurar, reflexionar, apreciar i valorar
que val la pena el que has de tragar.
Al final no s'estava tan mal.
Tots els records, els bons moments, el somriure, el teu temps.
Un tros de tu al meu futur, al passat i al present.
Som dos des del 92.
Tres del tres del noranta-dos.
