2000
No va ser fàcil entendre-ho,
cada cop em demanava
“què fa aquesta ardor endins?”
Mil temors em frenaven,
però dos mil eren les ànsies
d’endinsar-me a aquell camí,
No era un misteri el meu desig,
tan sols la veu que mai m’havia fet un crit.
Mai vaig arribar a pensar que un dia algú
pogués desfer els llaços del meu món,
tan ordenat i harmonitzat, però amb tu
aquell desordre va ser el meu tresor.
Amb grans anhels sempre espero,
tot l’aeroport s’enamorava
d’aquells cinc petons seguits.
Barcelona ens custodiava,
però en el fons els seus carrers
van acabar envejant sentir.
Mai vaig arribar a pensar que un dia algú
pogués desfer els llaços del meu món,
tan ordenat i harmonitzat, però amb tu
aquell desordre va ser el meu tresor.
Hi ha vegades que em transporto
per fugir al nostre present,
amb els ulls tancats mai falla.
Car que a vegades ho suporto,
No puc negar lo evident;
aquesta nostàlgia em mata.
Mai vaig arribar a pensar que un dia algú
pogués desfer els llaços del meu món,
tan ordenat i harmonitzat, però amb tu
aquell desordre va ser el meu tresor.
